dilluns, 28 de desembre del 2009

Primera crisi: el turista pretensiós. v.1.1


Reflexionant, reflexionant, em pregunto:
Algú té dret a anar durant quinze dies a un lloc, i a la tornada afirmar categòricament que aquell lloc no té ànima? No seria més fàcil dir: "no m'ha agradat"?
Psicològicament (?) parlant: no serà que la manca d'ànima d'un lloc, és la pròpia projecció envers el que hom té al davant?
Potser, aquella persona pensava que quinze dies a Japó l'ajudarien a trobar-se a sí mateixa i, en veure que no hi va haver miracle, li va sortir la frase lapidària en qüestió?
Encara que... potser hauríem d'admirar-la per tenir la capacitat de, en només quinze dies de viatge organitzat, copsar la no-existència d'ànima del lloc que ens ocupa. En aquest cas, i si de cas, haurien de ser els mateixos japonesos els qui haurien de dir alguna cosa... si és que pensen que s'han de justificar per ser com són.
Si fos així, tots ens hauriem de justificar per ser com som.
Evidentment, a tot arreu hi ha coses bones i coses no tan bones. O sigui: coses que ens agraden i coses que no.
Però són aquestes coses les que caracteritzen i fan únics i diferenciables aquests llocs. I no sempre són definibles, reconeixibles a simple vista o classificables.
De vegades, hem de fer un petit esforç per acceptar les coses com són, i no mesurar-les sempre segons els nostres referents, ja que, depenent del lloc, aquests referents poden ser diferents als nostres.
Des d'aquest bloc, no pretenem tenir la veritat absoluta, ni justificar ni defendre ningú.
Simplement, volem donar la nostra opinió amb arguments no inamobibles, que convidin a l'intercanvi d'idees i al debat, i demostrar que les frases lapidàries també poden ser discutibles.
Fi de la crisi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada